Steve Jones: “El punk no va ser muntar una banda per vendre roba”

A punt de fer 70 anys, Steve Jones (Shepherd’s Bush, Londres, 1955) no es cansa de tocar una vegada i una altra les cançons que li van donar fama amb els Sex Pistols, que dijous portarà al festival Cruïlla a Barcelona amb els altres membres originals del grup, el bateria Paul Cook i el baixista Glen Matlock –substituït al seu dia pel malaguanyat Sid Vicious–, però amb Frank Carter com a cantant en comptes de John Lydon. Queden lluny les proclames antisistema d’unes cançons avui reconvertides en una màquina de rock per a totes les edats. Jones contesta amablement per videoconferència les preguntes i no s’està de preguntar si a Barcelona ens afecta l’onada de calor i si encara hi ha sequera, perquè recorda els tràgics incendis que l’any passat va haver-hi a Los Angeles, on viu fa una pila d’anys.

Serà inevitable que el públic compari Frank Carter amb John Lydon...

En Frank és genial. Té 40 anys, és molt més jove que nosaltres i aporta molta energia. Canta les cançons genial i és un gran mestre de cerimònies, li encanta anar entre el públic i fer moshpits... L’última vegada que vaig tocar amb en John va ser el 2008, i no va ser gaire divertit, mentre que ara tothom s’ho està passant bé i no es queixa ningú. Tota la banda en gaudeix molt, i d’això s’hauria de tractar en aquesta etapa del partit.

Suposo que no manté cap relació amb Lydon...

No, de fet, no hi he parlat des del 2008, l’últim cop que vam tocar junts, quan vam actuar al País Basc (van participar al festival Azkena).

Ell no para de criticar-los.

Què hi farem. No tinc cap animositat contra en John. Ens ho vam passar molt bé quan érem joves i tothom té dret a la seva opinió. El que diu és previsible, de fet, no espero pas que digui res diferent que criticar-nos. L’únic que hi ha a la vida és l’experiència, i jo ja no penso el mateix que quan tenia 19 anys. Cal seguir endavant i créixer. D’això va la vida, no pots seguir igual, i jo només puc tenir cura de mi, no puc estar pensant en els altres.

Lee también

On queda la ràbia de quan van començar els Sex Pistols?

Ara es tracta més aviat de passar-ho bé i de celebrar l’àlbum Never mind the bollocks, que aviat farà 50 anys. No es tracta de res més que d’escapar-se a veure’ns tocar una hora i mitja, una estona durant la qual no s’hauran de preocupar per totes les altres merdes que passen al món, cosa que crec que és molt necessària ara mateix.

L’angoixa vital que hi havia als anys setanta és molt present...

Sí, però a la història sempre hi ha hagut desesperació, a cada generació, i això no és res de nou. L’únic que puc fer ara mateix és intentar que ens ho passem bé, és la meva única preocupació. Volem divertir-nos, i això és el que està passant.

Aquella dotzena de cançons s’han convertit en grans hits...

Són cançons enganxoses, és cert, però aquest no era el pla, simplement les vam fer així, i així ens agradaven. La majoria les vam escriure abans de tenir contracte discogràfic. No vam fer gaires cançons, però les que vam fer són genials.

No es cansen de tocar les mateixes cançons tants anys després?

Per ser sincer, en realitat tampoc no vam tocar gaire. Originalment no vam fer gaires concerts i ens vam separar aviat. Més tard vam fer la gira i reunió del 1996, quan vam fer uns 70 concerts, i després vam fer alguns concerts més. No hem tocat tant, no som com els Rolling Stones, que fa cent anys que toquen les mateixes cançons. Així que encara és divertit tocar-les.

Malgrat l’edat, la banda està en un bon moment.

I tant, i això que al setembre faré 70 anys, soc un vell xaruc.

La seva música no necessita solos ultraràpids, és més ritme i actitud, oi?

Bé, podria fer shredding o qualsevol d’aquestes merdes si ho intentés, però és que no m’agrada, no ho entenc, només em semblen sorolls i no hi ha res que sigui digne de recordar. No és el meu gust, a mi m’agraden guitarristes com Mick Ronson –conegut sobretot per haver tocat amb David Bowie– o Paul Kossoff –guitarrista de Free–, sobretot gent que té bon ritme, és l’únic que m’interessa. De fet, no assajo mai.

Puja a l’escenari, toca i ja ­està?

Sí, és així, i estic content amb el que faig. No tinc un gran talent tècnic, però tinc bon feeling.

Està gaire connectat a la música actual? Què escolta?

M’agraden molts grups diferents, però la veritat és que no escolto gaire música dura, només de vegades, i m’agraden grups com els Arctic Monkeys. Escolto molta música instrumental o simplement música suau per relaxar-me, així com el reggae de la vella escola. Quan feia un programa de ràdio escoltava molta música nova perquè volia descobrir grups nous, però ara ja no. Encara m’encanta la música, però no escolto punk ni metal ni res, no m’interessa. La veritat és que la música canvia i la gent també, i no se suposa que t’hagi d’agradar el que agrada als joves.

La relació amb John Lydon “No hi he parlat des del 2008, quan vam tocar junts per últim cop, al País Basc”

Després d’un any de gira, hi ha cap possibilitat de gravar cançons noves?

Estem centrats en aquests concerts, ens en queden uns quaranta més. Després ja veurem on som, i potser... no se sap mai. Potser podríem escriure alguna cosa, però ara mateix només ens ho estem passant bé.

Per molta gent, el punk va ser poc més que una moda estètica.

No érem una boy band, això és una bajanada. Érem un grup de debò, i casualment teníem en Malcolm McLaren i la seva dona, Vivienne Westwood, com a dissenyadors per fer roba. Des del punt de vista de la banda, és clar que no es tractava de vendre roba. La Vivienne guanyava diners venent roba, però tot el moviment era moda, imatge i cançons. Era tot plegat, no només una cosa en particular, com Jamie Reid i les il·lustracions. Era una combinació d’elements, però no estava dissenyat per muntar una banda i vendre roba. Tot això són bestieses. Érem una banda de veritat.

I hi ha gent que encara els ho retreu...

Bé, hi ha molta gent infeliç a internet i els agrada escampar merda. M’és igual. No és el mateix parlar que fer, i quan la gent ve a veure’ns s’ho passen molt bé, i nosaltres també, i em fa feliç que els fans s’ho estiguin passant bé, és l’únic que importa. I el que algú digui per internet són romanços, no vol dir res. Malauradament, avui molta gent només viu davant de l’ordinador i ni tan sols surt a veure res. És una bogeria. Però bé, dic això i m’agrada Instagram, on tinc un compte... tot i que sovint és una pèrdua de temps, i quan de cop t’adones que has estat una hora mirant ves a saber què, no et sents bé.

Continua amb les guitarres i els amplificadors d’abans, oi? No fa servir tecnologia digital...

Exacte. Encara toco amb una Gibson Les Paul blanca i faig servir amplificadors Marshall, un parell de pedals, no gaires. De fet, només tinc dues guitarres de gira, no pas 50, no tinc temps per a aquestes collonades, és massa complicat. A més, ni tan sols sabria per on començar amb les pedaleres digitals, faig servir alguns pedals d’efectes, wah-wah, un phaser i distorsió, i ja n’hi ha prou.